Portfolio Català

I, de nou, un dia d’estiu – Azel Highwind

Va ser un dia d’estiu quan la vaig conèixer, un estiu especialment calorós i humit al Japó. Era l’any 1939. Llavors jo tan sols tenia catorze anys i havíem marxat dels Estats Units per anar a viure al petit poble de Sumoto, a la Prefectura d’Osaka.

A l’institut on estudiava no havia fet cap amic. La gent del Japó mirava amb recel als estrangers, i jo els mirava amb recel a ells. Tampoc m’agradava el seu clima, ni el seu paisatge, ni el menjar que feien. N’estava cansat de tot, volia tornar al meu país.

Però llavors, un dia d’estiu la vaig conèixer a ella.

Ella va ser la meva única amiga, la meva confident. Des de l’inici em va tractar d’una manera tan clara, honesta i natural, que era fàcil perdre’s amb ella en interminables tardes d’estiu jugant entre els carrers empedrats de Sumoto. A l’institut anàvem sempre junts, i ens vam jurar que seria per sempre. I quan acabaven les classes, al juny, entre l’evocador so de les campanetes de vent penjades a les finestres de cada casa, corríem a veure les cuques de llum, que en aquelles dates omplien els boscos de la badia d’Osaka amb la seva claror verda, fantasmagòrica, titil·lant i de vegades aterradora.

Les vacances d’agost les vam passar jugant cada dia, somiant amb històries de fantasia. La seva rialla, cristallina i autèntica, omplia de vegades els racons silenciosos dels jardins de Mikamuyama; d’altres vegades arribava al cel blau, pesat, impassible, només de tant en tant creuat per algun rogenc capsigrany que volava ràpid d’un arbre a un altre.

Corríem agafats de la mà pels carrerons del voltant del castell de Sumoto, pel bell mig de parets rocoses de les que emergien estranyes herbes entre les seves esquerdes, molsa ancestral filamentosa de colors intensos i tant vius que tenyien la roca del seu voltant. Llavors cap dels dos ens deixàvem de meravellar al veure aquella molsa primigènia. La nostra imaginació es farcia d’imatges extravagants al pensar en tot el que podrien haver presenciat aquells líquens que havien viscut mil·lennis.

I, l’última nit d’agost, les nostres tendres mans entrellaçades es van tenyir de la llum ataronjada de les lamparetes flotants que guiaven als esperits dels morts cap a l’altre món, flotant pel riu de Sumoto en un viatge màgic.

Però la tendresa d’aquells moments aviat acabaria.

Al setembre alguna cosa va passar a Europa, i el meu pare cada dia estava més nerviós. Van passar els mesos i l’ambient a l’institut era més i més estrany. Si abans els nens em miraven amb recel, ara hi havia alguna altra cosa impregnada a les seves mirades. Crec que era odi.

L’hivern va ser molt difícil. La gent es tancava a les seves cases, els nens i nenes quasi no sortien a jugar i pels carrers només veies ombres que semblaven fantasmes. Els parcs i els carrers adquirien un aspecte hostil. Inhòspits i gelats, et feien córrer a amagar-te a casa.

I va ser llavors quan vaig començar a sentir al fons del meu cor una sensació que no podria descriure, però que m’omplia de ganes de plorar.

Els mesos passaren lents. Els carrers, abans plens de color i d’alegria, ara estaven apagats, immutables i silenciosos. Semblaven presons de fusta i neu que només et deixaven anar a un lloc.

I quan les primeres neus començaren a fondre’s amb l’arribada de la primavera i els pètals de les flors del cirerer queien a cinc centímetres per segon; la tendresa de les meves mans ja havia expirat, substituïda per la por d’un canvi que no podia entendre.

Em vaig haver d’acomiadar de la meva única amiga sota la bellesa d’uns pètals que flotaven com copets de neu. El seu somriure, clar i pur, els seus llavis, encara més bells que els fruits que donarien aquells cirerers; em suplicaven amb dolçor que no marxés. Però per la seva galta va lliscar una silenciosa llàgrima, delatant, per un moment, la veritable amargor que havia compungit el seu cor. I les meves llàgrimes, fredes, se les va endur el vent que volava entre nosaltres, portant-nos la solitud.

De tornada als Estats Units vaig saber que el Japó havia esdevingut el nostre enemic. I els anys van anar volant, com orenetes que van d’una punta a l’altre deixant records enrere, oblidant-se del què han viscut. Un mur de roques molsoses, d’un color verd fantasmagòric i màgic, farcit d’imatges extravagants, es va erigir a la meva esquena, lapidant la meva vida al Japó. I, deixant enrere el que un altre atresoraria, vaig seguir vivint als Estats Units.

Tan sols vivint.

Cada matí, la meva solitud continguda dins un minúscul apartament a Nova York era acaronada per una sensació d’inacabable tristesa, d’una tristesa aferrada al meu cor com un paràsit. No sé com explicar-ho, però és aquella angoixant sensació al no recordar el que has somiat durant tota la nit, sabent que has viscut un somni especial.

I ara, als meus trenta quatre anys, navego per la vida sense ànims, amb el cor fred i encongit, com un copet de neu que cau a cinc centímetres per segon només per fondre’s en el formigó impassible.

No passa sempre, però sovint, als matins em llevo amb llàgrimes als ulls que no semblen meves, i amb l’estranya sensació de que he perdut alguna cosa. Sempre la mateixa sensació, punyent, de que he de trobar alguna cosa, o algú.

Desesperadament.

Torno a la realitat, ignoro les meves llàgrimes i em vesteixo per anar a treballar. Soc graduat en Física Teòrica per la Universitat de Columbia i em dedico a complaure un catedràtic sense escrúpols que li interessen més les faldilles de les companyes que les meves investigacions.

I ja n’estic fart, fart de tot.

He demanat una beca MEXT com a investigador interí al Japó, al Institut per la Investigació sobre els Raigs Còsmics, Universitat de Tòquio.

Aquest es el meu nou ambient. Nova feina i nova vida en una ciutat encara més atrafegada.

Alguna cosa que em recorda a la il·lusió brolla de sobte per dins el meu pit. Tanmateix, aquest sentiment només neix per morir. Aquella estranya tristesa que creia haver deixat enrere, torna acaronar la meva solitud en un minúscul apartament de Tòquio.

I, no passa sempre, però sovint, als matins em llevo amb llàgrimes als ulls que no semblen meves. Surto del llit amb moviments vacil·lants, em vesteixo i abandono els quinze metres quadrats per tornar a la rutina diària.

Al tren els milers de persones semblen fantasmes que naveguen sense esperances d’una banda a l’altra de la ciutat. Els vagons trontollen amb un ritme feixuc, sempre igual, hipnòtic. Però els combois es creuen uns amb els altres a una velocitat vertiginosa, serpentejant per unes vies que els fan vibrar. Llavors les nostres mirades es creuen, de nou, un dia d’estiu. I desperto.

Ella em mira amb els ulls ben oberts, amb una sorpresa arrasadora. Alguna cosa s’activa dins el meu cap, una peça somorta d’un engranatge abandonat. I llavors entenc aquella sensació: sempre buscant algú, sense parar.

Baixo corrents del comboi a l’estació d’Akihabara. Els pensaments corren per la meva ment desesperats, a la velocitat del tren més ràpid del món. ¿On anava? ¡Era la via de metro de Hibiya! Corro amb desesperació, ignorant que els batecs del meu cor estan sobrepassant el límit. Miro a una banda i a l’altra sense parar de córrer. Rellisco i quasi caic, però continuo la meva cursa superant l’angoixa que em mantenia letàrgic. Em sento fort. Per primer cop les llàgrimes dels meus ulls estan plenes d’esperança. Però, ¿què em passa?

No tinc temps, ¡Corre! I a mig camí la veig. A dalt de tot del pont de Sakuma, amb l’alè desbordat i llàgrimes als ulls. Pujo el pont i ens creuem. De cop recordo una ciutat amb un castell i uns jardins sobrevolats per rogencs capsigranys. Dins els seus ulls veig una nena corrent amb la seva mà entrellaçada amb la meva. Recordo que li vaig prometre que sempre estaríem junts.

—Has tornat —em diu entre un plor contingut.

            —Ho sento molt —li dic—, em vaig perdre... però per fi t’he trobat.

La princesa que vam esperar - Azel Highwind

La vida es fonamenta en somnis. Tots somiem en viure una gran aventura, en ser els protagonistes, en celebrar la victòria. I aquests somnis bateguen encara amb molta més intensitat al cor d’una nena que mai ha conegut la llibertat, rere l’asfixiant burqa.

Dins la foscor, les il·lusions de la Saira eren tant poderoses que cap llei islàmica, ni la més terrorífica, podia contenir-li les ganes de viure, doncs una coloma està destinada a volar.

I els terribles records de la seva fugida van quedar continguts sota capes impenetrables de malsons, sota una rancúnia que mai confessaria i que tampoc acabaria de desaparèixer del tot. A cadascun dels llits on va dormir, sempre en costes tant diferents, les horroroses imatges que l’acaronaven eren les mateixes.

No obstant, la recompensa s’obrí en un nou horitzó il·luminat sobre les alegres onades d’un mar Mediterrani que emmarcava uns paratges plens d’aventures per viure.

Els ulls de la Saira quedaren embadalits, al instant de trepitjar terra ferma, dels arbres fruiters de les comarques catalanes: dels ametllers en flor i dels albercocs madurs; també de les poncelles dels prats sembrats de vida i de les verdíssimes muntanyes, palplantades exuberants enfront les costes que miraven el naixement del sol.

I en algun poblet del Penedès, aquella nena que encara tremolava amb els espetecs dels petards, va florir i va créixer alliberant el monyo de la seva llarga melena al vent.

A classe sempre estava atenta, i a l’hora del pati mai es permetia sortir a jugar, doncs cada nit la mateixa advertència visitava els seus malsons vessant sang, esclatant en foc dins de densos núvols de fum i, darrera de tot això, sempre la imatge del seu germà, rodejat de talibans i marcat amb una horrible cicatriu, amb un fusell en mà i els ulls encesos amb l’odi.

La seva família d’acollida l’animava a que sortís a jugar amb altres nois i noies, però no va ser fins l’arribada d’en Jordi quan les seves inseguretats van acabar de caure.

Era un any més gran que ella, i encara que anessin a cursos diferents, la porta a les seves classes només la separava un passadís.

A mig matí, quan en Jordi creuava la porta obrint-se pas entre la riuada de nens i nenes que sortien emocionats cap al pati, la Saira s’aixecava del pupitre com si l’haguessin estat retenint, amb la mirada plena de joia, regalant un somriure al món. I amb un dolç neguit al seu cor, començà a sortir a jugar agafada de la mà del seu nou amic.

Quan les classes acabaven, recorrien els carrers de pedra volcànica d’un poblet assentat a la vall, els boscos de la qual, guardaven incomptables faules en secret, només per aquells qui tinguessin prou il·lusió al seu cor per abraçar-les.

─Mira les vinyes ─li digué en Jordi─, aviat trepitjarem junts el raïm.

─Trepitjarem? ─preguntà la Saira rient.

─Clar, a la verema.

─Trepitjarem el raïm amb els peus nuus?

─I és clar! Com sinó!

Les galtes de la Saira es posaren roges al descobrir aquella exòtica tradició. No obstant, el que la ruboritzà de dalt a baix no van ser les dolces olors del most que regalimava pel pou de pedra o les pessigolles de la polpa relliscant a les seves cames, sinó els peus d’en Jordi, mullats del suc del raïm, acariciant de vegades, amb dissimulació, els seus peus.

El primer petó va arribar quan dos curiosos conills sortien del seu cau.

En un paratge de terra seca i pins estremits per la tramuntana, el pit de la Saira vibrava amb una emoció desconeguda, tant intensa com la que produïen els trets i els crits pels carrers de Kabul, però a diferència d’aquella, ara se sentia beneïda per la bona fe.

Durant tardors i hiverns, noves primaveres i romàntics estius; la Saira visitava els mateixos indrets junt amb el seu íntim amic. Deixaven gravades les seves històries en les pinyes que recollien de terra, en les mores dels arbustos i els llavis empastifats.

I en un d’aquells petons tímids, la Saira sentí una veu demanant auxili.

─Has sentit?

─El què? ─preguntà en Jordi, resseguint distret el contorn d’una pedra amb una branca seca.

─Algú necessita ajuda!

─Què? Jo no sento res.

─Va, vine!

S’endinsaren penya amunt entre matolls que cruixien i les espores que flotaven per l’aire d’un alzinar replè d’aromes lleugerament picants. Les tofes blaves de les jonces ballaven amb els seus passos entre la farigola i el romaní; i més enllà de les gramínies que esquitxaven la jonceda, la Saira tornà a sentir el crit d’auxili.

─Allà, a les bardisses!

Els dos s’afanyaren a obrir pas i les orelles del conill s’aixecaren amb por.

─Un conill? ─exclamà en Jordi, sense poder amagar un deix de decepció.

─Tranquil, conillet... ─la Saira li acaricià les cames i, amb un àgil gest, desenrotllà l’esbarzer que l’havia atrapat i el deixà que s’incorporés.

─Moltíssimes gràcies, senyoreta...

La Saira negà amb el cap: ─no ha estat res... estaràs bé?

En Jordi observava perplex amb un gest de sorpresa i de por.

─Estaré bé, senyoreta... si us plau, acompanya’m a casa meva, et presentaré la meva família.

─Jordi! Hem d’acompanyar el conillet a casa seva! Anem?

En Jordi dubtà en les primeres paraules: ─Doncs... jo em sembla que he de tornar cap a casa. Ho sento, que vagi bé!

La Saira observà el seu amic perdre’s entre la pineda quan el conill se li posà a la falda.

─Anem? Sisplau, sisplau!

Des d’aquell dia, la Saira tornà a trobar-se sola. En Jordi ja no venia a buscar-la a l’hora del pati i tampoc l’acompanyava a les seves excursions. Els animals es van convertir en els seus nous amics. I a mida que passaren els anys, ella se sentia més i més connectada a la natura.

Mai abandonà els seus amics del bosc, ni tan sols al començar la universitat o al trobar la primera feina en una gran multinacional. I quan la miopia li regalà un nou aspecte, amb ulleres vintage; i les canes començaren a unir-se a les seves germanes més fosques d’una melena sempre llarga i lliure; a la vista dels demés, la Saira conduïa, des del seu dúplex d’obra nova cap a les oficines centrals de CyberTech a Barcelona, un cotxe que en la seva vida antiga li hagués estat prohibit.

Gestionava immensos patrimonis i moviments empresarials a la ciutat i bales de palla, gra, moresc i llavors a la masia que s’havia comprat recentment als afores del poble.

Com cada matí aparcà el seu monovolum a les Rambles, i les colomes refilaven entusiasmades al veure-la arribar, amb el seu uniforme sofisticat i el repicar dels tacons d’unes alegres passes a les que tant s’havien habituat.

Els comerciants dels quioscos se l’haguessin mirada perplexos si no fos perquè en aquell racó de la ciutat transitaven tantes persones diverses i extravagants que la normalitat cada dia et podia sorprendre.

Feliç de poder parlar amb les seves amigues colomes, la Saira somreia amb la mateixa il·lusió que es guardava quan tan sols era una nena a Kabul.

Les colomes començaren a agitar les ales. Algunes alçaren el vol sobtadament. Entre el nerviós batre de les seves ales, la pols aixecada i les llavors que saltaven, uns ulls plens d’odi es van encendre a l’altra banda de la Rambla. Els pòmuls marcats, la pell bruna, la cicatriu a la galta. Els malsons tornaren a plena llum del dia. El cor li cavalcava sota la brusa en un devastador terratrèmol. El crit d’horror el va haver de bloquejar amb les dues mans.

Quan els trets esclataren i les colomes fugiren pels aires, ella només podia rebutjar la idea que la bogeria del seu germà es cobrés més vides, ara a la terra que era la seva nova llar.

Les persones es creuaven corrent cap a tots cantons. En el vertigen de les corredisses i els projectils que despertaven el foc, unes gotes de sang tacaren la seva brusa. Entre parpelleig i parpelleig, els instants es perdien per no tornar. Les cames tremolaven, però es va ficar de peu. El cel era sobrevolat per desenes de colomes i el foc esclatava una i altra vegada a la boca del canó. Un nen caigué cridant el nom de la seva mare quan el foc de l’arma s’apropava en la seva direcció.

─Ajudeu-me, amigues!

La Saira saltà entre obstacles i gent tirada pel terra, assenyalà amb el dit al seu germà, que li clavà una mirada posseïda, canvià el carregador d’una arma candent i disparà. Les bales espetegaven pel seu voltant, es tirà sobre el nen i l’abraçà, tremolant amb cada espetec. El temps i els records es dilataren entre ella i el seu germà. Ella i el seu botxí.

Llavors les colomes alçaren de nou el vol deixant abandonat un cadàver sota un fusell. Un cambrer sortí corrents d’un bar per abraçar el seu fill.

─Has salvat el meu fill ─deia amb llàgrimes─, Déu meu, moltes gràcies, moltes gràcies...

La Saida es quedà perplexa: ─Jordi?